Presentació

TARONGES A LA CASSOLA

Les jornades van dedicar un dia a fer tastets i cadascú podia portar un plat. Aquesta iniciativa va anar creixent i tothom es va fer seva la idea de preparar per als altres un petit àpat, podia ser un primer, un segon, unes postres, el que mengem a l’esmorzar o per berenar; algun refresc o pica-pica per a aperitiu.
Aquests tasts permetien conèixer un sabor, una aroma, despertar la curiositat i deixar-nos endur per un moment.
El dimecres, la vorera de l’escola es va convertir en una corrua de persones que portaven una cassola, una plata, una bossa ben grossa amb una olla a pressió, una altra amb beguda, una safata amb un pastís o dos, un cabàs amb una tetera i gots; i, l’un darrere l’altre, van anar passant per la paradeta de fotografies en què podien deixar la seva imatge de cuiners i cuineres i l’empremta de la feina amb el seu plat.
De tota manera, aquests tastets es van convertir en alguna cosa més que menjar... alguna cosa més que les receptes que tothom havia deixat per escrit uns dies abans i que es trobaven en un arxiu de treballs fets i de les que n’hi havia exemplars impresos en paper perquè tothom es pogués emportar la que volgués cap a casa seva. Però, sembla ser que aquests tastets es van convertir en alguna cosa més que una feina escolar.
Sigui com sigui, la tarda i el vespre de dimecres, l’escola es va omplir de tothom que volia portar plats i assaborir-los. No obstant, i aquesta és la impressió: els aliments es van anar vinculant els uns amb als altres i es va anar configurant un significat més acurat i precís de la paraula compartir, entesa com dividir alguna cosa i donar-ne part als altres, en aquest cas no hi havia res partit prèviament sinó que tothom en formava part perquè lliurement tothom va donar i és en la unió que es va crear el sentiment de grup. En aquest cas, pensar o sentir que alguna cosa ens apropava des de la similitud o des de la diferència constituïa una situació de forma natural, com el fet més senzill, des de la vida quotidiana i des del cor; perquè, a poc a poc, va emergir l’emoció que, a un plat, s’hi unia una vivència o un record des de la distància en l’espai i així van aparèixer tastets d’arreu del món: de dotze països diferents. També va destacar l’aprenentatge des del temps perquè hi va haver qui deia: Aquest plat el feia abans, o la meva mare me’l va ensenyar... Així doncs, es podia palpar que afegíem coneixences, viatges i records; lluny i a prop; passat i present.
Es van unir les aromes de plats suculents o lleugers, afruitats o densos, amb la vida viscuda que ara ho tornava a ser però en un altre escenari: un centre de formació d’adults. Tothom hi tenia lloc, més enllà del temps i de l’espai, sumant a la dedicació la bellesa i el bon gust.
No cal dir que tota aquesta activitat es va convertir en un mosaic real en què compartírem el denominador comú de sentir que formàvem part d’una il·lusió. Aquesta paraula és emprada i lluïda una vegada i una altra per impulsar-nos endavant malgrat la nuesa i el fred que sovint ens omple. Avui en podem parlar, enmig d’aquest hivern rigorós, perquè la calidesa dels fogons i també la de la voluntat va fer caliu en aquestes jornades culturals que ens volien fer viatjar i, entre els uns i els altres, potser ho van aconseguir.



Related Posts with Thumbnails